Monitorització contínua de la glucosa en la diabetis, què li demanem el 2021?

Rosa Corcoy i Pla

Directora de la Unitat de Diabetis,

Servei d’Endocrinologia i Nutrició,

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Barcelona

Universitat Autònoma de Barcelona

CIBER-BBN

La diabetis és un problema de salut a nivell mundial indiscutible, es miri com es miri. Com a exemple, es pot fer una ullada a les dades que proporciona la Federació Internacional de la Diabetis a https://www.diabetesatlas.org/. Algunes xifres relacionades amb el nombre de persones afectades: més d’un milió de nens tenen diabetis tipus 1, 1 de cada 11 adults té diabetis tipus 2, el nombre d’adults que viuen amb diabetis s’ha triplicat en 20 anys, i gairebé el 16% dels embarassos està afectat per algun tipus de diabetis.

Dades sobre les seves conseqüències: en la majoria dels països, la diabetis és la principal causa de ceguesa en la població en edat laboral; és una de les principals causes de malaltia renal que necessita diàlisi o trasplantament; redueix l’esperança de vida sobretot en dones i quan el diagnòstic és en edats joves; els episodis d’hipoglucèmia són freqüents en pacients tractats amb insulina o sulfonilurees, afecten la qualitat de vida, limiten el control de la hiperglucèmia i tenen conseqüències a curt i a llarg termini. En l’embaràs, augmenta el risc de moltes complicacions tant per a la mare com per al nen, entre les quals s’inclouen malformacions, preeclàmpsia o part prematur. La darrera complicació que cal afegir a la llista és una pitjor evolució en cas d’infecció per SARS-COV2.

“Més d’un milió de nens té diabetis tipus 1, 1 de cada 11 adults té diabetis tipus 2, el nombre d’adults que viuen amb diabetis s’ha triplicat en 20 anys, i gairebé el 16% dels embarassos està afectat per algun tipus de diabetis”

Amb aquest escenari, les estratègies per reduir el seu impacte passen tant per prevenir-la com per millorar-ne el tractament. Aquest últim, inclou modificacions en hàbits de vida, fàrmacs i monitorització. Precisament, una de les funcions de la cèl·lula beta del pàncrees és mesurar la quantitat de glucosa en sang i adequar a ella la insulina que secreta. Aquesta funció de monitorització és la que haurem de substituir per no “conduir” el tractament a cegues, sobretot si inclou insulina o fàrmacs que poden produir hipoglucèmia. Sent la glucèmia (glucosa en sang) el que interessa conèixer, s’ha abordat també la concentració de glucosa en altres fluids de l’organisme perquè hi reflexa la de la sang, encara que amb moltes diferències segons la mostra. Així, s’ha testat en orina, saliva, llàgrimes, suor o teixit subcutani.

Fa anys la mesura de la glucosa en orina era la forma habitual de monitorització i el teixit subcutani és on s’insereixen els sensors de glucosa, l’ús dels quals està actualment en augment exponencial. Tot i que la informació que proporcionen els sensors de glucosa és menys precisa que quan es mesura directament en sang i amb uns minuts de retard, els sensors subcutanis han permès tenir informació contínua sobre l’evolució de la glucosa, el que coneixem com a monitorització contínua de la glucosa (MCG). Aquesta MCG, és actualment l’estàndard de referència per a pacients amb diabetis tipus 1 en els quals ha demostrat benefici en termes de qualitat de vida, control glucèmic global, reducció d’episodis d’hipoglucèmia i de complicacions en l’embaràs. Des de l’inici dels sistemes comercialitzats als primers anys d’aquest segle, la MCG ha passat a ser en temps real, ha inclòs alarmes per valors alts i baixos, ha progressat en exactitud i en capacitat de transmissió de dades. Així, la informació sobre la glucosa d’un pacient es pot transmetre a curta distància, “parlant” amb les bombes d’insulina per augmentar o disminuir la dosi segons els resultats (“pàncrees artificial”) o a més distància permetent la visualització a distància per part de cuidadors o professionals sanitaris.

En la situació actual de pandèmia, hem descobert noves utilitats a aquestes aplicacions de transmissió, per exemple, facilitant les visites no presencials dels pacients i també en alguns pacients ingressats per coronavirus, on la transmissió de les dades de glucosa a l’estació d’infermeria, obvia la necessitat d’entrada a l’habitació només amb l’objectiu de mesurar la glucosa amb el que suposa (consum de temps i equips de protecció a més de possibilitat de contagi).

“La transmissió de les dades de glucosa a l’estació d’infermeria, obvia la necessitat d’entrada a l’habitació només amb l’objectiu de mesurar la glucosa amb el que suposa consum de temps i equips de protecció i possibilitat de contagi”

A data d’avui, què li demanem a la MCG? Que millori exactitud i precisió perquè les decisions que es prenguin a partir de les seves lectures siguin més encertades, que la transmissió d’informació sigui el més amigable possible i inclogui tots els dispositius que utilitzen els pacients, que sigui el menys invasiva possible, discreta, i que els preus siguin assequibles perquè es pugui estendre la seva utilització sense que el preu sigui una limitació.